72.000 corredors. Quina barbaritat!! La ciutat es volca amb una de les curses més multitudinàries d’Europa!
Tot i tenir un dorsal groc, de manera fortuïta ens hem col·locat al calaix verd, el primer!! Uns quants estiraments i, aprofitant aquesta posició privilegiada trec l’iphone del braçalet i aprofito per fer fotos, algunes de les quals serviran per il·lustrar aquest post.
Arriba l’hora de la sortida, que ha estat un vertader fiasco! Un speaker ha de cantar un compte enrere, donar emoció al moment, però de cop i volta i totalment en fred escoltem el tret de sortida! Així que sense saber com m’he trobat amb el mòbil encara a la mà i la llengua fora, corrent ja a 4 min/km des del primer instant de cursa!
En girar a l’esquerra i agafar el carrer Aragó hem vist i topat contra molta gent què, de manera inconscient i molt barroera, es colen enmig de la cursa! No són conscients del perill que suposa i de les molèsties que provoquen a la resta de corredors! La organització n’hauria de prendre nota! No és fins a l’alça del carrer Entença que aquesta munió de gent es desfà i podem córrer amb la tranquil·litat que suposo sortir de tant endavant. Ara ja només toca pensar en la dura pujada a Montjuïc. Abans però, disfrutem de l’avinguda Maria Cristina, amb totes les fonts en marxa i presidides per la gran font de Carles Buïgas! Una estampa preciosa abans d’encarar les primers rampes de Marques de Comillas. Tots esbufeguem, els corredors ens mirem de reüll els uns als altres, apretem les dents i seguim endavant amb la única idea d’arribar a l’estadi. Abans però, un petit descans de baixa i la rampa prèvia a la glòria: la duríssima pujada abans de poder entrar a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Una magnífica catifa blava ens espera. Per una vegada a l’any ens sentim atletes professionals quan saltem al tartan de la pista. Quines sensacions més boniques; sembla que flotem; i accelerem el ritme!
Última rampa en sortir de l’estadi i cap avall que fa baixada!! Tot i el patiment de la pujada, la volta a l’estadi ha estat com un bàlsam reparador i ara les cames ja fan menys mal! Així que accelerem el pas just en passar per costat del kilòmetre 8! Ostres, que ràpid ha anat tot! Però si gairebé ja hi som! A ritme de 3.50 min/km ens plantem al carrer Pelai, últim esprint abans de creuar la línia de meta, ubicada al bell mig de la Plaça Catalunya. Una meta espectacular, amb un passadís final ple de públic, absent durant tota la cursa.
Gràcies com sempre a tots els voluntaris que ens aporten sempre tant caliu al corredor! Fins la propera!
Leave a Reply