Avui en dia tots correm. Per mil i un motius, cadascú el seu, un o varis. Tots tenim una flamants sabatilles amb mil-i-una tecnologies avantguardistes que, segons afirmen les pròpies marques comercials, ens faran anar més ràpids i ens ajudaran a aconseguir tots els objectius que ens marquem.
Però hi va haver un temps en què això de córrer no era tant fantàstic. O si, però nosaltres encara no ho sabíem. Un temps on el culte al cos, tal i com l’entenem avui en dia, no existia; que la gent no corria, sinó que feia footing.
“Reyes del asfalto” (Cameron Stracher 2014, ed. Contra) narra la història de tres mites de l’atletisme, que van convertir aquest esport gairebé marginal en popular. A principis dels anys 70 córrer era una cosa que molt poca gent feia, i en deien jogging i no running.
Els tres protagonistes del llibre, Frank Shorter, Bill Rodgers i Alberto Salazar van convertir amb el seu esforç i la seva lluita, un esport minoritari en el símbol d’un país. I ho van fer sense voler-ho. Perquè ells corrien pel plaer de córrer, per una lluita sana (o a vegades no tant) entre tots tres i tots tres contra tots. Ells tres van fer que l’atletisme es convertís en moda. Ells tres ho van canviar tot.
Si sou dels que correu per fer una mica d’exercici el llibre potser us agradarà. Si sou del que heu fet del córrer la vostra passió, no el podreu deixar de llegir.
Leave a Reply