360 Transvulcania, crònica d’una carrera molt gran!

Transvulcania 2015

No és una carrera com les altres. Ni de bon tros…! A les 2.00 am. del matí sona el despertador, un fet que ja indica que no és lo habitual en un dia de cursa! A l’autocar que ens porta des de Los Llanos de Aridane fins al far de Fuencaliente ja es respira molt bon ambient però amb les típiques bromes nervioses que tots hem fet alguna vegada per intentar desfer-nos dels nervis que portem a dintre. Arribats ja al far, l’ambient, tot i ser gairebé les 5.00h del matí és molt bo! El vent que fa molesta però els corredors s’apinyen per intentar no passar fred. S’acosta l’hora de sortida.

“Diez, nueve, ocho…” les llums s’apaguen i només queden els nostres frontals encesos i de fons “Thunderstruck” dels ACDC a tot volum. “Cinco, cuatro, tres, dos, uno, arriiiiiiiiiiiba!!!” El conegut speaker Depa dona el ret de sortida a la Transvulcania 2015. Allà al davant, hi ha uns quants frontals de llum que han sortit a tota òstia! Que de pressa que van! Un és el de Luis Alberto Hernando, el burgalés que ja va guanyar aquí l’any passat i que enguany repetirà triomf polvoritzant el rècord de fa dos anys del Kilian.

El tap que es forma després de donar la volta al far és considerable. Així que val la pena no portar pressa i seguir l’estel dels corredors que passen pel camí marcat. Ja es veu que serà dur, perquè el traçat puja i puja, però el terra és de sorra volcànica (i així serà fins al kilòmetre 18!)!
Arribem a Los Canarios després de gairebé una hora i mitja i està ple de gent! Quina emoció! Molta gent me n’havia parlat d’aquest moment, però realment és impressionant! Molts aficionats s’apropen a saludar als corredors que passen pel poble! Primer avituallament de la cursa, parem per continuar amb ganes i força.

Ara creuem una zona de bosc més agradable per córrer i tot i que no durarà massa, disfrutem de poder estirar una mica les cames. Enfilem cap a Las Deseadas, el segon avituallament, on parem i bevem. Arribar aquí és molt dur, perquè el terreny és inestable (el “gransón” volcànic, que és com caminar per la platja però pujant una muntanya!) i la pujada és dura. Cal trobar un moment per parar, mirar i veure la vista impressionant que hi ha: a una banda el Teide i una mica més a la dreta, La Gomera. Ambdós sobresurten per sobre del mar de núvols que avui hi ha! Estem a 1931m d’alçada i això es fa notar!

Tenim per davant un bonic i ràpid descens fins al Refugio del Pilar, punt on s’inicia la cursa de la Marató. Finalment hem pogut estirar les cames baixant a bon ritme però sempre reservant; la carrera és llarga i encara queden molts quilòmetres. Ens aturem un moment per beure un bon got de cola, una mica d’isotònic, i continuem. El Reventón ens espera. Ara podem gaudir d’una zona de pista que, tot i que potser una mica més avorrida, serveix per agafar un ritme de cursa tranquil i disfrutar de la carrera i intercanviar algunes paraules amb gent que ens anem trobant pel camí.
Finalment arribem a l’avituallament del Reventón! Quin ambient! Està ple de gent i voluntaris que de seguida ens demanen que volem per beure i per menjar! Torno a agafar una mica de cola i m’assec amb molta tranquil•litat per menjar-me el petit entrepà de pernil que m’havia preparat a casa. Mentre menjava, un grup de joves “palmeros” m’anaven donant ànims i consells sobre com encarar lo que m’esperava per davant “niño, ahora bebe mucho y ponte crema que el sol aprieta” Dit i fet! Just acabat d’esmorzar, amb bones sensacions al cos, i amb la confiança d’haver menjat i d’haver-me hidrat bé, deixo l’avituallament, situat al km 34, i surto content per encarar la pujada fins al Pico de la Nieve i el Pico de la Cruz. Se que és un tram llarg i que enguany, l’avituallament del Pico de la Nieva ja no hi serà.

La pujada és dura, la vegetació canvia, i passem del bosc al paisatge volcànic, sense ombres i amb un sol que cada vegada apreta més. Després d’una primera llarga ascensió arribem al Refugi de la Punta de los Roques. És un petit refugi de muntanya que no forma part de l’organització de la cursa, però on ens donen una mica d’aigua per reomplir els bidons i una mica per refrescar-nos el clatell! Just sortir del refugi decideixo prendre’m un gel per revitalitzar-me una mica… quin gran error! Molt poques vegades prenc gels, ni tant sols en les curses de llarga distància, i avui no se quin sant m’ha baixat per prendre aquesta decisió! Maleïts siguin els gels! Just empassar-me’l vaig notar que se’m posava molt malament a la panxa! No se si perquè estava molt calent degut a la calor que feia o perquè no era el moment, vaig pagar aquesta mala decisió la resta de la cursa! Amb molt malt de panxa vaig decidir tirar endavant! Gairebé no podia córrer i tenia més el cap a l’estómac que no a la cursa!

I justament en aquest punt de la cursa, ja a gairebé 2000m d’alçada, començant un trencacames que m’havia de portar fins al Roque de los Muchachos, a més de 2500m, passant abans per l’avituallament del Pico de la Cruz. Quin infern! Aquí és on va sortir tot l’entrenament que havíem fet al llarg de l’hivern: les cames aguantaven molt bé, però la panxa no em permetia córrer. A més, gestionar tot això a aquesta alçada era difícil, menys mal que portar una respiració compassada m’ajudava a regular les pulsacions del cor. Quina pena no poder disfrutar del paisatge! Arribar al Pico de la Cruz va ser un patiment llarg i dur! Poc abans d’arribar a l’avituallament, ja molt just de forces i amb molt poca aigua, vam trobar una noia, ajudada per uns quants amics, que amb una ampolla d’aigua i una altra d’isostar, anava repartint glops als corredors per a que “sobrevisquéssim” un parell de quilòmetres més abans d’arribar al desitjat avituallament.

Arribats al Pico de la Cruz, vaig beure aigua, cola i menjar una mica de fruita. Amb tot vaig emprendre la pujada final al Roque de los Muchachos amb més moral que força. El cap és una eina molt poderosa i gràcies a una força mental molt gran i a un bon entrenament físic, vam arribar al punt més alt de la illa de la Palma. El recorregut per arribar-hi és molt espectacular, segurament de les més boniques de tota la cursa, amb la Caldera de Taburiente al teu voltant. Poc a poc, els observatoris astronòmics que fa molta estona que veiem, es van fent cada cop més grans! Ja hi som!
Aquí ens espera una cara coneguda. Fa més de tres hores que espera però el mal de panxa encara dura (i no m’abandonarà fins al final de la cursa) i la marxa ha estat lenta, sempre caminant. Al Roque lo primer que faig és veure un got de cola i seure a descansar! Després de deu minuts intento menjar una mica de fruita, una mica de pasta, continuar bevent i descansar molt! Finalment em canvio els mitjons gruixuts que porto per uns de molt fins per estalviar-me els cops a les ungles dels peus durant la llarga baixada fins al port de Tazacorte. Amb unes últimes paraules d’ànims, una foto, i un petó, decideixo emprendre la baixada amb calma.

Els primers dos quilòmetres són plans, amb alguna pujada suau però sense dificultat. Quan comença el vertader descens veig que la panxa no em deixa córrer, potser fer algun saltironat, però poca cosa més… D’aquesta manera arribo a l’avituallament del Mirador del Time. Paro, em refresco amb aigua que els voluntaris ens tiren a tots per sobre del clatell, em bec un parell de gots de cola i torno a menjar fruita, a més de mitja barreta energètica. Quan emprenc de nou la marxa trobo la companyia d’un noi català amb qui comencem a xerrar. La conversa em distreu del meu mal de panxa i comencem tots dos a trotar una mica. A la famosa part de la baixada empedrada en forma de ziga-zaga que ens porta directament al port de Tazacorte deixo enrere el meu acompanyant i passa per l’últim punt d’avituallament. Empleno el bidó d’aigua fresca i emprenc amb força i ràbia la pujada cap a los Llanos pel Barranco de las Angustias. El terra és com la llera d’un riu, amb pedra petita on els peus queden enterrats, però amb l’ajuda dels bastons tiro endavant amb intensitat. Una vegada ja deixem enrere el barranc, ens trobem de cara amb les duríssimes rampes empedrades que hi ha entre plantacions de plataners. Vaig avançant gent poc a poc, però la pujada és cada cop més dura i les forces gairebé inexistents!

Finalment entrem al nucli urbà de Los Llanos de Aridane, i després de tres o quatre carrers curts, arribem a la interminable recta que ens durà a meta. Aquí comença un dels esprints més llargs de la meva vida i que més il·lusió m’ha produït! La gent que encara queda a banda i banda del carril bici per on correm anima amb moltes ganes, cosa que agraeixo saludant-los un per un, aixecant els pals o xocant les mans amb tots els nens que s’ofereixen. I ja gairebé a meta, la meva companya m’hi espera al costat d’un grup de palmeros que li han estat fent companyia les últimes tres hores d’espera! Agafats de la ma, i sense haver-ho pensat abans, entrem junts a la meta! 15h 41min de cursa i finalment el somni de córrer la Transvulcania s’ha fet realitat!

Gràcies a tots els voluntaris i a la gent de la Palma, una illa que viu bolcada en una cursa de somni!