Crònica de la 89a Jean Bouin

Molt dura se’ns ha fet la Jean Bouin d’enguany! Buscàvem fer marca personal, però una cursa amb 13.500 participants no és un bon lloc per anar-hi a fer temps. Una sortida molt atapeïda i un final igual de ple et frenen constantment el ritme. A més a més, les cames avui estaven pesades, males sensacions des del principi, i la cursa s’ha fet llarga.

Una vegada arribats a la Gran Via em pogut mantenir un bon ritme de 4’09” el quilòmetre, però en arribar al Passeig Sant Joan la multitud se’ns torna a tirar al damunt. El ritme una altra vegada trencat. Només el començament de l’Avinguda Marquès de l’Argentera, hem pogut anar a bon ritme. En començar el passeig d’Isabel II els corredors ens tornem a ajuntar molt per culpa dels vorals del mig de la carretera. Les forces estan justes, però la vista de Colón ens dona una mica de força per apretar i arribar amb moltes ganes al Paral·lel, que tot i el desnivell, és una motivació emprendre’l amb força. Però Tamarit, Lleida i el “matador” carrer de Joaquim Blume són un embut. Tot i tenir encara una mica de força per avançar molts corredors al llarg de la pujada d’aquests tres carrers, estem tots massa junts com per intentar un esprint a la desesperada per a aconseguir un bon temps final.

La baixada per davant del pavelló Mies i Marqués de Comillas serveix per gastar totes aquelles forces que ja no ens queden i entrar a meta amb una marca de 43’15”. Haurem d’esperar una altra oportunitat per a aconseguir el dorsal de color groc de cara al proper any!

Fotografias del diari El Mundo Deportivo.